No va ser fins al s. XVIII que Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels Estats Units, va demostrar que els llamps eren fenòmens elèctrics i que existia, per tant, electricitat atmosfèrica. Per a demostrar-ho es va servir d’un estel equipat amb un filferro de metall i una corda enganxada a una clau metàl·lica i a una cinta de seda que va actuar com a aïllant: en un dia de tempesta va volar l’estel tan alt com va poder fins que l’electricitat va travessar la corda mullada.
Després, Franklin la va emmagatzemar en una ampolla de Leyden i poc temps més tard va proposar la generalització del parallamps, per evitar que les descàrregues afectessin als habitatges.
Molt ha plogut des d’aquell primer experiment i els primers parallamps, que no eren més que simples barres metàl·liques que atreien l’electricitat: la recerca científica va seguir el seu curs, però vam haver d’esperar fins a finals del XIX perquè es descobrís l’efecte de la gàbia de Faraday. Segons aquest principi, a l’interior d’una caixa feta amb material conductor el camp elèctric és nul i queda protegit d’una possible descàrrega, així que va començar a aplicar-se per protegir edificis, avions o vehicles, per exemple.
No obstant això, l’impacte d’un llamp en l’Apol·lo XII en ple llançament, l’any 1969, va provocar que s’incentivés la recerca de sistemes de detecció i protecció contra l’electricitat atmosfèrica. D’aquesta manera, avui dia existeixen parallamps de punta simple, amb multipuntes o amb punta electrònica, la funció de la qual és ionitzar l’aire per captar l’electricitat atmosfèrica i conduir-la cap al captador.
Però també existeixen parallamps desionitzadors, que anul·len el camp elèctric de les estructures, o amb dispositiu d’encebament, que s’encarreguen d’augmentar l’altura del punt d’impacte del llamp: estan especialment indicats per cobrir grans àrees. Així, les opcions a l’hora de protegir habitatges i altres estructures han crescut força i és poc freqüent que es produeixin desperfectes per aquest motiu.
